Resulta inversemblant, però la reacció de Paula Radcliffe - la dona més ràpida del món en marató - a l'abandonar a l'Olimpíada d’Atenes, no està essent ben considerada. I no em refereixo a que no ho sigui pels que no son esportistes, que per no ser entenedors del que significa retirar-se en una prova mítica com aquesta podria ser disculpable, sinó per molta gent del món del córrer, que expressen inconcebibles comentaris en alguns fòrums d’atletisme. Diuen alguns, des de que els hi dona vergonya el veure com es retira una campiona, plorant, just quan veu que no podrà guanyar i llavors munta un show, fins a que troben patètica l’escena , passant per censurar la seva actitud com indigne... Doncs a mi, qualsevol atleta que abandona en una marató em mereix un gran respecte, sigui professional o no. Aquells que com jo, que sóc un corredor popular, han abandonat alguna vegada quan arriba el moment que - literalment exhaust - no pots més, saben per experiència el que significa fer-ho i no es pot criticar o frivolitzar sobre aquest assumpte. En la meva opinió, Paula Radcliffe va passar un autèntic calvari, i lluny de menysprear la seva actitud, he de dir que em van commoure les seves patents mostres de dolor i disgust després de la seva retirada a sis quilometres de l’arribada. Perquè la van humanitzar, i perquè, inassequible com sempre es mostra en les competicions degut a les seves estratosfériques marques, en aquesta ocasió la van apropar al nivell de tothom. Es parla amb freqüència de la grandesa i l'èpica de la marató, i aquesta rau en moltes facetes: des de tenir el valor de posar-se un dorsal per córrer-la, fins a haver de passar pel trànsit d'haver d'abandonar. I la superprofessional Paula Radcliffe ho va fer amb la mateixa reacció que una atleta popular. No entenent les opinions d’alguns corredors sobre l’actitud de la corredora anglesa, em trec el barret per ella amb total admiració.
