D’aquí molts pocs dies, el diumenge 1 de març, quasi 10.000 atletes, la majoria anònims, farem a Barcelona una de les coses més transcendents de quantes es poden fer al llarg de l’any, com és córrer una marató. Hi ho farem, joiosos, festejant que la prova s’hagi convertit en un referent a l’Estat (i a l’estranger a jutjar pel nombre de participants que venen de fora) després que hagués estat suspesa l’any 2005. Certament, els que l’hem vingut corrent des la primera que es va fer l’any 1980 a la ciutat, poc podíem suposar, a tenor de l’atonia amb que es venia celebrant abans de la suspensió, que la nostra marató experimentaria el creixement que ha tingut (l’any passat ja va superar a Madrid en nombre d’arribats a meta), que ha estat el més gran en percentatge de quantes se celebren a les principals capitals d’Europa en el mateix període. A aquesta realitat, que confirma les capacitats de resposta del què som capaços a casa nostra, li falta, ai! el recolzament total dels ciutadans quan passem pels carrers, tant necessari per córrer 42 quilòmetres i escaig sense defallir. Malgrat que també s’ha millorat molt en aquest aspecte i l’any passat ja varem notar més presència que mai (abans només ens encoratjaven i aplaudien els estrangers quan passàvem per la Rambla ), l’escalf dels barcelonins és una assignatura pendent. Em permeto fer una crida a tothom, aficionats a l'esport o no, per a que surtin un moment al carrer per on passa la marató aquest diumenge i ens facin costat. Fent-ho en aquell moment tots serem esportistes, i Barcelona, a l’igual que succeeix a Paris, Berlín o Londres, serà una autèntica festa de l’esport popular. Deu mil esforçats -permetin-me intitular-nos com tal- els quedarem reconeguts per sempre més.
