Diuen que aquest interès de posar lletra a l’himne d’Espanya es degut a que cada vegada hi ha més esportistes que pugen als podis, i fa pena veure’ls amb la boca tancada. També diuen que el fet de que el cantin plegats en les presentacions dels grans esdeveniments esportius servirà per cohesionar als jugadors, i fins i tot acoquinar als rivals. No ho tinc clar. No tinc clar que estigui endegat per una qüestió esportiva, i m’atreveixo a opinar que darrera de la iniciativa hi ha raons polítiques. Què millor exemple, per a la pretesa unitat d’Espanya, que el que els seus herois actuals – els esportistes- cantin una cançó en la qual s’enardeixin els valors patris? A propòsit, un serrell: els mateixos que ara estan promovent aquesta cantada de l’himne eren molt crítics amb els nacionalismes. Ara se’ls pot fer veure que estimar els orígens i fer-ho palès és també una expressió nacionalista. No els ho retrec, és un sentiment consubstancial en l’individu, perquè si no s’és nacionalista, què s’és? Caldrà, de totes maneres, i per ser justos i equitatius, que la lletra contingui les quatre llengües de l’Estat, sinó, molts restarem lluny, molt lluny.
