Anar a un enterrament és trist. Anar-hi per acomiadar a un amic, ho és molt més. Ahir vaig anar a l’enterrament d’un amic de joventut, en Josep Maria Huertas Clavería, a qui vaig conèixer quan tots dos teníem al voltant de divuit anys, en ple franquisme - per la qual cosa mai vaig saber anomenar-lo d’altra manera que no fos José María - i amb qui durant uns anys vaig compartir inquietuds (he de dir que les d’ell eren moltíssimes més). Passat un temps, les nostres vides i professions van anar per camins diferents i els encontres van ser esporàdics. Sempre, però, vaig estar un admirat lector dels seus escrits i dels seus llibres, i celebrava el seu desenvolupament com a periodista – la seva profunda vocació des que era un nen - i com a persona compromesa. Em sentia molt orgullós d’haver estat amic seu. Ens vèiem poc, José Maria, però et trobaré a faltar molt.
