Em sap greu. Em sap molt greu l’acomiadament d’en Frank Rijkaard, a qui considero un autèntic esportista, a més a més d’un senyor. Se sap que en el futbol, quan l’equip no funciona, les culpes recauen sobre l’entrenador, i els que manen -els presidents dels clubs i les juntes que li fan costat- s’espolsen les seves responsabilitats fent-los fora. La historia es repeteix arreu, també a casa nostra, i com no podia ser d’altra manera, en Rijkaard ha de pagar els plats trencats per tots. Moltes, al meu parer, són les virtuts que té aquest xicot: la més important per a mi, que sempre, en les derrotes, ha exonerat als jugadors de responsabilitat, atribuint-se-la en tot cas a sí mateix. Els ha defensat per damunt de tot, amb la qual cosa ha demostrat, a més a més d’una bonhomia fora del comú, com ha d’actuar el director d’un grup quan les coses van maldades. Fins tot, pel què he llegit, ahir mateix va tenir un gest admirable: en el moment de sortir al camp un jugador, i veure que el públic l’esbroncava, va sortir de la banqueta per tractar, i aconseguir, de bescanviar els greuges per aplaudiments. Adéu-siau, Rijkaard. Et trobaré a faltar.
