Ara sí que la veig més a prop que mai; em refereixo a la independència.
Des que se sap que la Federación Española de Futbol ha acceptat que se celebri l’any que ve un Torneig de Nacions amb la participació de Catalunya, ho tinc clar. No trigarem gaire. N’estic segur. O és què algú pot dubtar de l’influx que el futbol exerceix sobre l’opinió i els poders públics? Sí una federació d’un esport multitudinari com aquest, amb seu a Madrid i titllada de conservadora a més a més, considera que Catalunya és una nació, d’aquí quatre dies la tindrem. Benaurats siguin els senyors que estableixen el què toca i el què no del joc de la pilota, els quals faran aviat possible el què fa segles reclamem. S’hauran acabat per sempre tots els problemes: entre altres miracles no haurem d’anar a pidolar mai més un estatut a la capital del regne; no escoltarem parlar més de finançament; ni ningú tindrà ocasió de titllar-nos d’insolidaris...No m’agradava massa el futbol, però m’he aficionat de cop. Alguna cosa deu tenir un esport, els dirigents del qual estan a punt d’aconseguir allò que molts hem somniat des de fa anys.
