Evo Morales va decidir abans d’ahir dijous complir el que havia dit que faria si arribava a governar: Baixar-se el sou que li correspondria com a president de Bolívia. Ho ha fet reduint-lo en més de la meitat del que cobrava l’anterior president, i l’estalvi de la mesura, que a més de a ell afecta als alts funcionaris de la seva administració, servirà per contractar metges i mestres que necessita el país. Al llegir ahir nit la notícia als diaris, em vaig emocionar. Més tard però, dormint, vaig tenir un mal son: Tot recordant el que havia llegit, m’apareixien en el somni una munió d’herois que han volgut lluitar per la igualtat i pels drets dels homes i les dones i “els sistemes” han acabat amb ells; i com a ells, es carregaven a l’Evo Morales al cap de quatre dies. Feliçment però, he despertat i m’ha retornat la esperança. He pensat que alguna cosa està canviant o pot canviar quan un poble elegeix un governant indígena, i aquest, que prové del mateix baix estrat social que la majoria dels ciutadans del seu país, la primera mesura que adopta és aquesta. I despert, he tingut el desig que segueixin emergint molts Evos arreu.
