Aquest
any no correré la marató de Barcelona. No podré fer-ho per culpa d’una lesió
que arrossego de fa més d’un any, que ja em va impedir acabar la de l’any
passat. El 12 de març, dia de la prova, trobaré a faltar la il·lusió de sortir
de casa d’hora per anar a córrer-la. Trobaré a faltar l’encontre amb els amics
i amigues de l’ànima que la faran. Trobaré a faltar l’emoció de la sortida.
Enyoraré, aquell dia, els crits de la gent al passar per llocs tan emblemàtics com
el Camp Nou, la Sagrada Família o la Catedral. Enyoraré les mans esteses dels nens que les
ofereixen per a que les colpegis en senyal de complicitat. Em faltarà el soroll
dels tambors que ensordeixen per animar-te. Em faltaran els ànims dels guiris a la Plaça Catalunya. Em faltaran
els ànims dels autòctons en tot el recorregut. Em faltarà el somriure de la nena
que t’ofereix aigua a l’avituallament. Em faltarà veure els carrers plens de
gent i buits de cotxes. Trobaré a faltar l’amorós piiiiiiiiiiiiit de les
catifes de control del xip en trepitjar-les. Trobaré a faltar el salt que et fa
el cor en veure els senyals dels kms 21, 30 i 40. Fins i tot enyoraré el
clàssic defalliment de la Ronda del Litoral. Enyoraré el moment que al
Paral·lel et creixen unes ales per ajudar-te acabar la marató. Enyoraré les
abraçades de la família en retrobar-me, com si tornés de la guerra. Trobaré a
faltar el petó de la noia que et posa una medalla de record. Trobaré a faltar
els plors d’emoció que he tingut les 32 vegades que he acabat la marató de la
meva ciutat. Aquell dia, amics, no em busqueu enlloc.
.
Miquel Pucurull
