Més temps per a la Marató de Barcelona (agost'2018)

A la marató de la Ciutat de Mèxic que es farà aquest mes han establert que el temps límit per acabar-la sigui de 3 hores més del que venien donant. En concret, serà de 9. No se n’amaguen: ho fan, diuen, per augmentar el nombre de participants. La mesura ha aixecat un debat arreu. També a casa nostra. Hi ha qui diu que, així, la marató es pot fer caminant i això és devaluar-la. No hi estic d’acord. Enlloc està escrit que, forçosament, aquesta prova s’hagi de córrer en un temps determinat. Si és cert que usualment donen 6 hores, també ho és que n’hi ha moltes on el temps límit és major: a maratons tan reconegudes i multitudinàries com Nova York i Chicago en donen 6 i mitja, a Tokio 7, i a Londres 8. I a Estats Units, que d’això en saben un munt, a la meitat de les mil dos-centes maratons que fan donen més de 6 hores; a moltes 8, a algunes molt més, i en bastantes no hi ha temps límit. A propòsit, tenint en compte que a la de Barcelona d’enguany han baixat molts els participants respecte dels últims anys, crec que seria una excel•lent mesura que s’ampliessin les 6 hores actuals.

Apostes online, una nova malatia (Juliol'2018)

Per posar-se a plorar: el Girona F C deixarà de dur el lema ‘Orgull Gironí’ a la samarreta, i a partir d’ara portarà el logo d’una empresa d’apostes esportives per internet. Ja sé que per mantenir-se a primera deu necessitar nous fitxatges i això significa molts quartos. Però em sap greu que hagi optat per un tipus de patrocinador que li fa mal a la seva imatge. I el que és molt pitjor, pot fer danys a la salut mental de molta gent. Perquè, segons diuen els metges, les apostes online són un perill, en especial perquè s’hi accedeix amb molta facilitat: a través dels mòbils, ordinadors, tauletes...No és d’estranyar que Itàlia prohibeixi la publicitat de les empreses relacionades amb el joc a partir de l’any que ve. S’ha publicat a la premsa aquest dies que 400.000 italians van haver de ser assistits el 2017 amb problemes de ludopatia per les apostes esportives online. Per cert, aquí a Espanya, ni cas. D’aquest tipus de ‘nou joc’, que pot arribar a destruir famílies, cada cop se'n fa més promoció.

Pedres a la Carretera de les Aigües (juny'2018)

La Carretera de les Aigües s’ha convertit des de fa molts anys en un lloc on si apleguen centenars de barcelonins i barcelonines per fer esport. I els que hi anem a córrer trobem cada vegada pitjor el terra. Hi ha trams en que està molt malament, especialment el dels primers quilòmetres després del Pla dels Maduixers en direcció al Mirador dels Xiprers. Per culpa de les pedres i pedrots que hi ha, molts i moltes ensopeguen i cauen. Per aquesta raó, com a usuari d’aquest espai públic, on alguns s’hi han torçat un turmell, demano a la Regidoria de Sarrià-Sant Gervasi que faci quelcom per arreglar-lo. És molt senzill: s’ha d’afegir terra i aplanar-la.

Cerimònia per oblidar (juny'2018)

He quedat decebut amb la cerimònia inaugural dels Jocs Mediterranis de Tarragona. Decebut i emprenyat per un acte que respirava espanyolisme per tots els costats. Poquíssimes referències a Catalunya, més enllà dels ‘Segadors’ en un disc a l’entrada del rei a l’estadi i una cançoneta en català. Però totes les altres en castellà, castellà i més castellà. I un parell en flamenc. Semblava que s’estigués fent en un lloc de l’altiplà espanyol i no a Tarragona. La catalanofòbia hi va estar present: des de la vergonyant escridassada al president de la Generalitat (que TV1 es va afanyar a accentuar-ne el volum), fins l’esperpèntic aterratge al camp del Nàstic d’uns paracaigudistes militars amb la bandera d’Espanya. Ingenu de mi, creia que un d’ells ho faria amb una senyera. Encara ho estic esperant. Com estic esperant els castellers. Tot i que després he sabut que les colles no hi van voler anar, probablement per l’espectacle propi de “Tabarnia” que s’ensumaven que seria. L’únic que m’ha agradat ha estat el posat seriós d’en Torra. Fidel reflex del sentiment de Catalunya vers qui la menysprea.

Problemes d'habitatges (juny'2018)

Al greu problema dels preus dels lloguers dels pisos i la manca d’habitatges socials se n’afegeixen d’altres. Havia un temps en que el llogater i l’amo d’un pis establien un contracte i es coneixien. Ara els propietaris són entitats sense rostre i sense ànima, cegues i sordmudes. Pel que he llegit al diari, un entramat de dos bancs i dos immobiliàries posseeixen un pis a Cornellà, l’inquilí del qual havia de ser desnonant perquè no pagava el lloguer. No crec que l’home pogués arribar a parlar-los-hi per tal d’arribar a un acord. El que sé és que, en aquest cas, i sembla que no és l’únic, el contracte es va acabar, horrorosament, amb el seu suïcidi.

Empresonades/exiliades a poc de l’oblit (Juny'2018)

¿Es pot saber per què se’n parla tan poc de les dones que estan empresonades o exiliades? La Rovira, la Gabriel, la Forcadell, la Ponsatí, la Bassa, la Serret, no estan en el focus mediàtic. Altruistes, totes estan donant el millor de les seves vides per nosaltres. I impertèrrits, en parlem molt poc d’elles. Ni els mitjans, ni els ciutadans, clamem, com correspondria, per la seva sortida de la presó o el retorn al seu país. Dones com són –mares, algunes- les seves parelles i els seus fills les necessiten. També les necessitem els seus amics i coneguts, els catalans en definitiva. Dies que passen, sembla com si estiguessin caient en l’oblit. I això no pot ser. No han fet res i les volem a casa amb els seus; a Catalunya amb nosaltres. Aviat.

Quan el franquisme va prohibir l'atletisme femení (maig'2018)

No és estrany que hi hagi diferència entre el nombre de dones que fan atletisme a Espanya i les que ho fan a l’estranger. Els motius són culturals, socials i també polítics: les nord-americanes corrien maratons fa més de seixanta anys, justament quan aquí, l’atletisme femení estava prohibit pel franquisme. He dit bé. No és gaire conegut. Però la dictadura va prohibir, des de 1942 al 1963, que les espanyoles en fessin. La raó era que, Maria Torremadé, una atleta de Barcelona, es va fer una operació de canvi de sexe i es va convertir en un home. El règim va concloure llavors que l'atletisme masculinitzava les dones, i ho van prohibir. Amb una circular n’hi va haver prou: "Sólo practicaran los deportes que no perjudiquen su función específica, que es la maternidad”. Algunes catalanes van córrer sense permís les Jean Bouin del 47 al 53, però no es va aixecar la prohibició oficial fins el 1963, quan després de 21 anys, les dones van rebre l’autorització per poder practicar atletisme. Oi que sembla que estiguem parlant de l’Edat Mitjana? Doncs no. Encara que costi de creure, ens estem referint a una mica més de fa cinquanta anys.