Quan arriba l’estiu, cada any la mateixa cançó: els mitjans parlen dels milions i milions que els clubs de futbol -també els d’altres esports - ofereixen als jugadors per renovar-los la fitxa, o per fitxar-ne de nous. Ja sé que es un tema molt debatut, però resulta francament obscè tornar a saber que per posar una pliloteta dins d’una xarxa (o tractar de posar-la), un esportista vulgar – no cal que sigui un crack - pugui guanyar molt més, no ja que un professor d’universitat, sinó que tot un claustre sencer, catedràtics inclosos. No pot ser. El més greu però, és que, acostumats com estem, la societat restem insensibles any rere any, i seguim alimentant per diferents vies la gallina d’ous d’or que pel que sembla és el món de l’esport-espectacle. Ens queda únicament la capacitat de denunciar-ho, al menys per higiene mental encara que sigui. I ens queda també l’esperança, segur que ingènua, que algun dia canvií la truita.
