El passat 6 de novembre, l'anglesa Jane Tomlinson de 40 anys, amb càncer terminal des de fa quatre, va acabar la Triatló Ironman de Florida, fent sense parar els 3.800 metres de natació, 180 quilòmetres de bicicleta, i la marató de 42,195 quilòmetres de que consta la prova. El temps - tot i que és el de menys, però aporta magnitud al que ha fet per la seva duració – va ser de 15 hores i 48 minuts. Els metges, tot i atònits pel que està fent, segueixen afirmant que pateix un càncer terminal. No obstant i això, ella segueix plantant-li cara al diagnòstic amb extraordinària moral, com ho confirmen les seves declaracions a la BBC: “Pot ser que solament em quedin uns mesos de vida. Simplement intento aprofitar al màxim el temps i ser optimista”. El cas d’aquesta atleta que utilitza l’esport pera a lluitar contra el seu mal no és l’únic. Cal recordar els d’altres esportistes com el del futbolista Penev, que després de vèncer el càncer va jugar un Mundial de Futbol; el del ciclista Amstrong que va guanyar sis Tours; el de l’atleta sueca Ludmila Enquist que va ser campiona del món de 100m tanques; el porter del Deportivo, Molina que ha tornat a l’alta competició... La medicina ja fa temps que proclama les avantatges de la pràctica de l’esport per a que les persones sanes ens trobem millor, però seria bo que es pronuncies també de com pot fer-ho per ajudar psicològica i físicament a afrontar, i qui sap si superar, una malaltia de tal naturalesa.
