Avui estic trist perquè llegeixo en un diari coses que em retornen a un passat que em semblava més que superat. Diuen, ni més ni menys, que: “Un torero esgota les entrades a Barcelona per una corrida de toros. ” “L'expectació és gran. Ahir es donava per feta l'assistència d'alguns membres de la família reial.” “La reaparició del torero José Tomás s’ha convertit en una cerimònia d'afirmació de la tauromàquia i una resposta ferma a la crisi de la festa a Catalunya.” “Es van registrar llargues cues des de molt d'hora. Com fa unes setmanes amb l'adéu de Lluís Llach, es va esgotar el paper.” L’aflicció que sento està justificada: No estava a punt de tancar-se la Monumental – hi volien posar els encants vells - per la manca d’assistència a l’espectacle vuitcentista dels toros? No atorguem a la família reial espanyola un alt grau d’europeisme i modernitat? Està ressuscitant a casa nostra la costum bàrbara de sacrificar un animal per a diversió? I per últim: a què bé que el cronista faci un paral·lelisme de l’èxit de la reaparició d’un torero amb l’adéu d’un cantant català com en Llach?.
