La notícia apareguda a La Vanguardia sota el títol “Un nen amb diabetis canvia d'escola després de ser discriminat”, és d’aquelles que trasbalsen. Com és possible que una escola de Barcelona no vulgui que algú dels seu personal s’encarregui de controlar, simplement, el correcte grau d’insulina que el nen s’autosubministra una vegada al dia? Segurament el problema rau en que, per a aquests casos, l’Administració estableix un protocol ambigu i no obliga a res; únicament recomana als centres la seva col·laboració. És inaudit, perquè sense obligatorietat passa el que passa. El cas denunciat pel diari no és l’únic: hi ha algunes escoles que no ho volen fer, i hi ha mares de nens diabètics -que no són encara autònoms- que han hagut de plegar de treballar per poder anar a subministrar-los-hi el medicament a l’escola. Una cosa molt diferent a com es fa en alguns països, on fins i tot tenen un ATS als centres educatius. Com sigui, i mentre no es resolgui amb una disposició, la negació d’ajut del col·legi en qüestió -i dels que com ell fan el mateix- és una barbaritat que ocorre massa sovint. ¿Són conscients, els directius d'aquestes escoles, que el que fan al defugir del suport a aquests nens és una de les baixeses més grans que es poden fer, no tant sols a uns alumnes, sinó a tota una societat?
