Sempre he pensat que la qüestió de les pensions -com tantes altres coses- no es resoldrà mentre no existeixi una millor justícia distributiva. Recursos i diners n’hi ha suficients al món (a Espanya també, si volem concretar-ho) per a que tothom pugui viure amb relativa igualtat. Però al fer el repartiment, passa el mateix que amb el fet de la gana al món: hi ha aliments per a tots, però més de mitja humanitat es mor de fam. Un exemple: a partir d’ara, faran falta 38,5 anys de cotització per poder cobrar el total de la pensió de jubilació, mentre que els polítics que ens administren (diputats, senadors, ministres, secretaris, subsecretaris, etc) -els mateixos que han discutit per fer-nos “la pasqua” de retardar-ho de 35 a 38,5- només necessiten 11 anys en actiu per percebre el cent per cent de la seva. S’han parat a pensar, els administradors del nostre modus vivendi, el nombre d’assalariats que fem falta per contribuir a que ells puguin gaudir d’un avantatge tan gran en tan poc temps? Incongruència es diu això? O té un altre nom?
