A favor de La Cursa d’El Corte Inglés Maig de 2009

La Cursa d’El Corte Inglés té alguns detractors perquè paralitza la ciutat, a banda dels que són corredors però no els agrada, però també té molts adeptes. M’afanyo a proclamar que un servidor és dels darrers. No sé exactament per què, no acabo d’explicar-me a mi mateix com és possible que no em molesti veure, per exemple, a participants disfressats de les mil i una, una cosa que en un altre tipus de prova, per popular que sigui, em fa mal als ulls perquè em sembla que la prostitueixen. Potser no em sap greu perquè penso que en aquesta cursa, malgrat la disbauxa i els “inconvenients” que té, també serveix, com poques, per a que molts que hi participen per primera vegada s’enganxin a aquest món del córrer per sempre més. En el seu haver el fet que hi participen moltes dones i molt jovent. Però també ultra-veterans. No de tanta edat, però, com en Damià Roig, un atleta tarragoní de 102 anys que difícilment podria participar en un altre tipus de prova. Alguns corredors que conec diuen que no la fan perquè per tants excessos com té els sembla una charlotada. No és el meu cas; no m’explico perquè m’agrada, però és així. Fins i tot crec que les manifestacions festives que s’hi veuen són part essencial de la mateixa prova. En lloc acceptaria que hi hagués qui corre una cursa espitjant un carret amb un nen a dintre. Doncs bé, a la d’El C. I. del diumenge, n’hi havia centenars, i em divertia veure’ls. Cap, però, de visió tan còmica i insòlita com la d’aquell xicot que hi duia...una senyora. Bastant grassoneta -per no dir molt-, més feliç que una gírgola, que em va semblar, per l’aspecte, que era la sogra de l’esforçat atleta. I és que hi ha gendres que es fan estimar.