Quan es mor algú corrent una marató, com dissortadament va succeir a Londres el diumenge, acostumen a sorgir veus que, al meu parer, creen alarmisme. Ahir, un diari duia un article que parlava de l’assumpte i recollia el següent comentari d’un cardiòleg de l’Hospital Clínic: “A totes les maratons de Barcelona hi ha desmais, crisi d’arítmia i, amb freqüència, morts”. Que em disculpi el senyor metge, però no és cert. I l’errada, per la transcendència del tema, és important. A la marató de Barcelona, després de les 33 que s’han celebrat, només s’ha mort un corredor. És molt de lamentar, però només ha passat un cop. Va ser l’any 2009. Altra cosa és la absoluta necessitat de fer-nos revisions periòdiques els que correm maratons. Això és una obvietat. Però de cap manera es pot parlar de que hi hagi “...amb freqüència, morts”. El doctor no està ben informat, si més no pel que fa a la marató de Barcelona. I tampoc és freqüent enlloc. Precisament, amb motiu del que ha passat a la de Londres, la BBC s’ha referit a una investigació realitzada a Estats Units sobre 11 milions de corredors que havien participat en maratons i mitges maratons entre els anys 2000 i 2010. Durant aquest període, van morir 42 mentre corrien. L’equivalent a una mort per cada 259.000 participants.
.
Miquel Pucurull
