Tinc 76 anys i la societat em considera un ancià. No ho sóc. No vull
ser-ho. No vull ser un llast per a la meva família, ni una llauna per als meus
amics, ni una càrrega per a la Seguretat Social. Tracto de no oxidar-me
mentalment (escric, llegeixo, estic al corrent del que passa al món) i de no
rovellar-me físicament (corro al voltant d'una hora i quart 5 vegades a la
setmana). El món em considera un vell. No voldria semblar pretensiós, però no
ho sóc. Aquest diumenge he corregut a la pista d’atletisme de la Marbella el
1.000m solidari per l'ELA en 5'09. La gent em considera un ancià. Però no ho
sóc. No vull ser-ho. Al març vaig fer la meva 45 marató (5h39) tot recaptant fons
per a la investigació sobre la diabetis infantil i ja m'he inscrit per a la de
l'any que ve pel mateix. Tinc sort. Mantinc il·lusions i projectes. Voldria,
modestament, que aquest escrit servís per reivindicar que a una edat avançada
es poden fer coses. Només cal proposar-s’ho.
.
Miquel Pucurull
