A la Cursa d’El Corte
Inglés no em molesta veure-hi a participants disfressats de llangardaix, de
superman o de nevera, una cosa, que en una marató, per exemple, em fa mal als
ulls perquè em sembla que la prostitueixen. No em sap greu perquè penso que en
aquesta cursa, malgrat la disbauxa, el perill dels que es creuen davant teu,
els gossos i el tramposos que s’hi afegeixen en el Km 4 o 5, també serveix per a que molts que hi
participen per primer cop s’enganxin al córrer per sempre. Hi ha qui la
considera una charlotada. No és el meu cas. M’agrada. I fins i tot, crec que
els seus excessos són part essencial de la mateixa prova. No m'agrada que en
una cursa hi hagi corredors que espitgin un carret amb un nen a dintre. Però en
aquesta, on n’hi ha centenars, em diverteix veure'ls. Cap, però, tan insòlit
com el que em va avançar diumenge: un xicot n’espitjava un, on, en lloc d'un
nen, hi duia, pel que em va semblar, la seva sogra, una voluminosa senyora, més
feliç que un gínjol. Això és, en essència, la Cursa d'El Corte Inglés.
.
Miquel Pucurull
