La mort d’algú que coneixes és sempre dolorosa. I si aquest, a més a més de conegut de fa temps és amb qui hi tens algunes afinitats, el dolor és encara més fort. Amb la notícia de la mort d’en Lluís Maria Xirinacs, aquest dolor, a més a més de fort, és molt amarg, segurament per les circumstàncies en que s’ha produït. No arribo a entendre prou bé l’abast del seu terrible gest. No sé si va dirigit únicament als polítics -com diu- o s’ha d’interpretar també com un missatge a tots nosaltres, els catalans anònims, que amb la por al cos durant tants anys no hem reaccionat en front de l’intent (aconseguit?) d’anular la nostra identitat. Ni tant sols amb la no-violència que ell mateix pregonava ho hem sabut fer, i hem restat muts i insensibles. Probablement ens han fet falta molts Xiris. Mentre ploro la seva pèrdua, em pregunto: hi som a temps?
