La marató és una prova difícil de dur a terme - quin dubte hi ha - però els que n’hem fet alguna hem de reconèixer que, amb una mica de preparació, està al abast de tothom. En canvi, la realitat és que el nombre de corredors i corredores que s’embarquen a casa nostra a fer-la, a diferencia del que passa amb altres curses, gairebé no avança. I crec que és degut a moltes raons, però una d’elles, i molt important és per la nul·la promoció que fem tots plegats per a impulsar-la. En general, els que la correm exagerem la dificultat de la prova davant dels que no la fan, segurament perquè, humans com som, ens agrada que ens considerin com una mena d’herois. Dels que deurien de fer coses per difondre-la ... val més no parlar-ne !!! Per tant, crec, francament, que si els que correm volem que augmenti el nombre de maratonians a Barcelona com s’està fent a Madrid i altres llocs (si s’hagués incrementat substancialment el nombre de participants de les darreres maratons, no estaríem ara en el perill de mort en que ens trobem pel que fa a la celebració de la prova a la nostra ciutat), una de les primeres coses que hem de fer és desmitificar la marató i aconseguir transmetre la idea de que no cal ser un superman o una superwoman per acabar-la. I això s’aconsegueix - com es fa a la Catalunya Nord per exemple, on, per altre banda, els corredors populars no estan tan esclavitzats pel cronòmetre com nosaltres – fent una pedagogia diferent a la que normalment fem, que estimuli a la gent a córrer llargues distancies tant sols pel goig de córrer. És necessari transmetre el missatge de que qui s'entrena i corre curses de, per exemple, 10 ó 15 km, pot fàcilment córrer mitges maratons, i una mica més tard realitzar el que sembla com una epopeia que és el poder acabar una marató.
