Ahir, amb motiu de la manifestació pro seleccions esportives catalanes, em vaig donar compte que les veus que vaticinen la pèrdua del català d’aquí uns anys, estan equivocades. I no ho dic perquè fóssim prop de 20.000 els que ens hi aplegàvem demanant el reconeixement oficial de les nostres seleccions; ni perquè més tard en fossin 65.000 al camp de futbol, a més de 3.000 en el de hoquei; ni tampoc perquè acompanyant als seus pares a la concentració hi haguessin molts nens. Ho dic perquè ahir, a la marxa, vaig veure sota d’una pancarta reivindicativa un noi de pell bruna - sense eufemismes: un noi de raça negra - parlant català amb un company seu i portant una barretina al cap.
