.

.
Miquel Pucurull

dijous, 22 de març del 2018

La marató del diumenge (març 2018)

He corregut la marató de Barcelona del diumenge i m’he tret dues espinetes. Fa dos anys vaig haver de plegar al Km 23 per una lesió. L’any passat no estava recuperat i no la vaig córrer. He acabat la meva quaranta-sisena marató. He gaudit molt. He patit molt. La gent m’ha animat sense parar en veure un octogenari corrent i això m’ha donat forces.  M’han acompanyat dos amics durant dos trams. He vist més noies que mai corrent. He gaudit molt. He patit el que no està escrit. He vist un noi que corria amb una cama ortopèdica i he pensat que no tenia dret a queixar-me. M’han desitjat sort coneguts i desconeguts. He correspost com he pogut aixecant el braç. He xocat la mà estesa de molts nens i nenes. M’ho he passat molt bé. M’ho he passat molt malament. La part de dalt de la Diagonal se m’ha fet curta. La Diagonal de la part de baix se m’ha fet llarguíssima. I des del Km 30 al 42 ni ho explico. Els últims 195 metres els he fet amb els ulls humits.  M’he emocionat en més d’un moment, especialment en passar pel Km 23 i a la meta. He fet 6 hores i 16 minuts. M’han abraçat a l’arribada amics i familiars, emocionats com jo. M’han penjat una medalla amb colors. He patit. He gaudit. Començo a pensar que l’any que ve hi tornaré.

Desengany rere desengany (gener 2918)

Desengany rere desengany; desencís rere desencís; depressió rere depressió: Oriol Junqueras ha de seguir empresonat! I en Joaquim Forn, i els Jordis... Fins quan el malson, que pateixen ells més que ningú, però també nosaltres per afinitat? Què s’ha de fer per a que siguin alliberats? Mentre a Madrid creguin que la violència de l’1 d’Octubre no va ser policial sinó dels que vam anar a votar, estimulats per ells, no hi ha res a fer.

Barcelona no honora als esportistes mítics (desembre 2017)

La ciutat de Barcelona està farcida de monuments, places i carrers amb noms de polítics, sants, militars...però dedicats a esportistes, molt pocs. Es poden comptar amb els dits d’una mà, màxim dues. Va ser una singularitat que s’honorés fa quatre anys al desaparegut Ramon Oliu, l’artífex del món popular del córrer i creador de la primera marató, amb un monòlit a pocs metres de la Font de Montjuïc. Llevat d’aquest cas, relativament recent, son molts els esportistes catalans morts que haurien de tenir una distinció honorífica a la ciutat, i no la tenen. Per dir-ne alguns d’il•lustres, Maria Antònia Simó, pionera de l’escalada; el corredor Rossend Calvet, guanyador de la primera Jean Bouin de la història; l’atleta Lluís Meléndez i la tennista Rosa Torres, el primers esportistes catalans que van participar en uns Jocs Olímpics; Gregorio Rojo, el llorejat atleta i forjador d’atletes...La llista podria ser llarga. La realitat és que no honrem com cal als esportistes mítics. Només s’ha de veure que, fins i tot, a un jugador de futbol de llegenda com en Kubala, barceloní d’adopció, fa temps que molta gent està demanant que hi hagi un carrer amb el seu nom, i res de res.

diumenge, 31 de desembre del 2017

Pensions des de Madrid (desembre 2017)

No se sap si, en una Catalunya sobirana, les pensions serien (seran) més altes del que són. És diu, però és una incògnita. El que espero és que els polítics que ens governarien (governaran) no seran tan sapastres com els que ho fan des de Madrid. Fa uns anys, les pensions pujaven segons l’IPC. Però un dia se’ls va ocórrer substituir aquest índex per un percentatge d’augment lineal d’un any a l’altre. Per si algú no ho sap, aquest increment és un insultant 0,25%. En concret, el que rep un pensionista de més, sense saber fins quan,  són 2 euros mensuals de mitjana. L’evolució dels preus dels productes no és lineal; tendeix sempre a pujar. Això haurien de saber-ho els senyors del PP: si l’IPC puja, com està passant, els pensionistes perdem poder adquisitiu. Serveixi d'exemple que, ara, el mateix dia que es reitera que les pensions pujaran el 0,25% famós, es confirma que el cost de la vida ha pujat un 1,2%, el gas pujarà un 6% i la llum un 4,6%... El mateix dia que els diaris diuen que, de mitjana, el pensionista català està perdent 674 euros a l’any d’aquest poder adquisitiu des del 2010 (Per cert, 423 el de la resta d’Espanya). També, per a més befa, el mateix dia en que Rajoy parla de “recuperació econòmica”. Fa riure, per no plorar. Tant de bo, aviat, deixi de rebre la pensió des de Madrid i la rebi des de Catalunya. Ja se m’entén. Si no és prompte, hauré de començar a mirar-me amb interès els millors ponts de la comarca. Per si he d’anar a viure-hi a sota.

divendres, 11 d’agost del 2017

Apunt d’estiu. Els cines de barri (Juliol 2017)

A Barcelona hi havia un munt de cinemes de barri que fa anys van desaparèixer. Un d’ells, el Principal, a Gràcia, va tancar l’any 1965. Hi feien sempre, com a tots els cines de barriada, dues pel·lícules, la dolenta i la bona; tenia una taquillera que parlava sense micròfon; seients amb espai per passar còmodament i un bar a l’entrada on no hi venien crispetes. Per entranyable, en Pepitu, l’acomodador. Una tarda de finals dels cinquanta hi projectaven “La Reina Cristina de Suecia”, de la Greta Garbo, una pel·lícula que narra les vicissituds d’una dona que abdica del seu regnat per un amor clandestí. En el moment més àlgid, quan faltava un quart d’hora per al final, al Principal se’ls en va anar la llum per una avaria. Va aparèixer en Pepitu a l’escenari amb una espelma a la mà i, dirigint-se als espectadors els digué: “Senyores, senyors, sembla ser que n’hi ha per una estona. Es retornarà els diners de l’entrada als que vulguin marxar, però a aquells que prefereixin quedar-se, jo mateix els explicaré com s’acaba la pel·lícula”.

L’esport contra l’exclusió social (Juny 2017)

És sabut que l’esport és un mitjà que millora a les persones. Ho van entendre així uns educadors que van engegar fa cinc anys el projecte ‘Superacció’ al barri del Poblenou de Barcelona, en pensar que una sortida de la marginació d’adolescents amb risc d’exclusió podia ser la triatló. Els preparen per fer-la, tot i que l’entrenament és una excusa: el que fan, en realitat, és ensenyar-los-hi els valors de l’esport. La majoria dels nois i noies són immigrants, uns quants són catalans; provenen dels serveis socials, tots amb serioses dificultats per integrar-se. A través de l’esport, l’entitat sense ànim de lucre ‘Superacció’ tracta de potenciar valors com l’autoestima o el treball en equip, superar el fracàs i millorar la relació i la comunicació. Volien crear una acció pedagògica singular, que no es feia enlloc, i ho estan aconseguint. Des que es va fundar han ajudat a 800 joves, preparant-los durant un mínim de dos anys per a la seva inclusió a la societat mitjançant l’esport, sense que la finalitat del pla sigui necessàriament competir. Tanmateix, hi ha alguns, que han arribat a participar en proves com la Titan Desert. S’entrenen en grups, on poden alliberar energia, escoltar, expressar-se i sentir-se integrats. En aquest sentit, ‘Superacció’ és una iniciativa innovadora per ajudar a eliminar etiquetes. Un projecte solidari relacionat amb la triatló, magnífic, i que cal difondre per a que es conegui.

dijous, 20 d’abril del 2017

Les morts corrent són mínimes (Abril 2017)

Un reconegut cardiòleg ha dit en un diari d’Astúries que "Cada fin de semana enterramos a un runner". Ho han posat en titulars i se n’han fet ressò molts mitjans. Amb tots els respectes li he de dir al senyor doctor que això no és veritat, en absolut. És un assumpte que m’interessa molt i he estat investigant acuradament què és el que ha passat recentment i la conclusió és aquesta: L'any passat, a Catalunya, no es va morir ningú corrent. A Espanya van morir 9 corredors: a Gijon, Sariñena, Aranjuez, Valladolid, Castelló (dos), Cantàbria, Saragossa i Tenerife. I en el que portem del 2017 s’ha mort un corredor a la mitja marató de Saragossa. El  cardiòleg és un metge eminent. Indiscutible. Però, una cosa és estimular la necessitat de fer-se controls mèdics i una altra és crear alarmisme. Les mort corrent són mínimes en comparació amb l’enorme quantitat de practicants. On s’ha de posar èmfasi és en tractar de reduir el sedentarisme -el segon factor de risc a Occident-, que, com ha dit el Departament de Salut, causa més de 3.000 morts a l’any a Catalunya.